Després d'haver vist Watchmen m'han vingut al cap un parell de coses sobre dos temes que en principi no tenen gaire a veure l'un amb l'altre.
Zack Snyder, director de Watchmen, és el mateix individu que va dirgir 300. El primer és un adaptació d'un còmic d'Alan Moore, el segon d'un de Frank Miller. El primer que se li hauria de dir a qui va posar al capdavant de Watchmen a Snyder és que no ha entès absolutament res (per ser educats, simplement). 300 (Frank Miller) és una proclama estetitzada al belicisme, una innecessària oda a la testosterona. Watchmen (Alan Moore) és la seva antípoda, una sàtira social que pren l'excusa dels superherois per fer una reflexió sobre guerra i política; també és un comentari destructiu i vigent (el còmic va ser escrit als vuitantes) sobre l'era de la por. Snyder va demostrar sentir-se d'allò més còmode amb l'adaptació a la pantalla de 300: violència pictòrica, acció sobrenatural, gore èpic. A Watchmen cal reconèixer-li el mèrit de dur en imatges allò que semblava inadaptable (en part també gràcies als avenços digitals); però tot i així, l'espectador té la sensació de que tot el que té de bo la pel·lícula és mèrit del còmic, que la versió cinematogràfica no aporta res més que una acurada reproducció del paper en fotogrames (la majoria digitals).
Paral·lelament saludem al co-guionista David Hayter, individu que mereix certa confiança per haver fet els guions d'X-men i X-men 2. El culpable de que les virtuts del còmic repercuteixin en la pantalla és principalment ell. Notem doncs que en Watchmen conviuen dues mateixes pel·lícules en una: la crítica pseudo-anarquista contra la política del terror (provinent de l'original de Moore mediat per Hayter) i la celebració de la violència amb la conseqüent allau de tombarelles i càmeres lentes de la mà de Znyder (i els consgüents productors). Si a 300, l'únic possible interès era en les escenes d'acció (en les que, per què negar-ho, Znyder n'és un artesà digital) on la trama era una successió d'excuses per al deliri musculós, a Watchmen les tornes es capgiren: les escenes d'acció no tenen cap interès; comparant-la amb d'altres homòlogues, no tenenni el dramatisme d'un X-men, o d'un Dark Night, ni molt menys la dimensió espectacular i de divertimento de 300, o fins i tot d'Spiderman. L'interès que pot tenir Watchmen és arreu excepte en les seqüències d'acció, que, per sort, tampoc són tan abundants com era d'esperar.
Aquesta tensió entre l'idea original (que tanmateix domina en la pel·lícula) i la miopia dogmàtica del tàndem Znyder/productors acaba jugant en contra de la pel·lícula, la rebaixa, fins i tot la banalitza.
Aquesta mateixa tensió, però, no sempre ha d'anar en detriment de la qualitat fílmica, sinó que moltes vegades l'esperona, i es converteix en motor de la seva grandesa. Posaré tres exemples per entendre aquesta idea de tensió, ja que no es tracta de la tensió dels personatges, o de la mateixa història, sinó més aviat a nivell de concepte, a vegades de gestació:
A la recent exhibida L'home Tranquil, per exemple, el personatge de John Wayne sofreix una tensió interna (haver matat un boxejador al ring), però no és aquesta la mena de tensió a la que ens referim; a L'home tranquil de tensió no n'hi ha cap. John Ford va reunir vells amics, familiars, companys de l'ofici de tota la vida i se'ls en va endur a la seva idealitzada Irlanda; el resultat no podia ser cap altre que una pel·lícula plàcida, confortable, compacta, genial. És a dir, L'home tranquil és un obra mestra sense cap mena de tensió interna (en el seu si).
A 2001, odissea a l'espai, Kubrick i Arthur C. Clarke (co-guionista) van arribar a tal grau de desavinença que van acabar per trencar la seva relació. Cada un volia fer una pel·lícula diferent: un volia tirar cap a la ciència ficció dura; l'altre cap a la reflecció metafísica. Però, no obstant, fruit d'aquesta tensió en va sortir una obra rica, complexa, i a pesar de tot compacta i harmònica. És a dir, una obra mestra amb una tensió interna enriquidora.
Un últim cas: Alatriste, d'Agustín Díaz Yanes. Aquí sí que més que enlloc hi convien dues pel·lícules irreconciliables: la primera s'entronca amb la idea de 'cine històric' que a Espanya es ve fent des de molts anys. Això és: perruques tortes, posats encarcarats, persones molt i molt serioses parlant de temes molt i molt transcendentals, moltes vegades en vers. En definitiva, festival de la caspa. La materialització d'aquesta idea a la pantalla vindria a donar-se en els ridículs personatges de Javier Cámara, Blanca Portillo o Juan Ehcanove (els actors, tots de bona talla, no hi tenien res a fer). L'altre pel·lícula que hi conviu és la que segurament Yanes hauria volgut fer, la del realisme brut i decadent encarnada a la perfecció per Viggo Mortensen, Eduard Fernández i Antonio Dechent. Aquí la tensió és massa gran. La pel·lícula no se n'enriqueix, sinó que és precisament per on acaba naufragant.
Potser Watchmen pertany a les tensions d'aquesta mena. De les dues parts en conflicte n'hi ha una que clarament no aporta res a l'altra (ni diversió!), i que a més l'enfosqueix, la castra. D'aquí que calgui plantejar-se l'inacabable qüestió sobre les adaptacions al cine, que, duta al cas de Watchmen, vindria a dir: perquè fer una adaptació que no aporta res a l'original, que difumina les seves virtuts i que li busca defectes inexistents? A banda del flagrant motiu comercial no se m'acut cap més raó. I molt a pesar de tot, feia temps (des de Deseo/Peligro, d'Ann Lee, poster) que tres hores en una butaca no em passaven tant ràpid.
Zack Snyder, director de Watchmen, és el mateix individu que va dirgir 300. El primer és un adaptació d'un còmic d'Alan Moore, el segon d'un de Frank Miller. El primer que se li hauria de dir a qui va posar al capdavant de Watchmen a Snyder és que no ha entès absolutament res (per ser educats, simplement). 300 (Frank Miller) és una proclama estetitzada al belicisme, una innecessària oda a la testosterona. Watchmen (Alan Moore) és la seva antípoda, una sàtira social que pren l'excusa dels superherois per fer una reflexió sobre guerra i política; també és un comentari destructiu i vigent (el còmic va ser escrit als vuitantes) sobre l'era de la por. Snyder va demostrar sentir-se d'allò més còmode amb l'adaptació a la pantalla de 300: violència pictòrica, acció sobrenatural, gore èpic. A Watchmen cal reconèixer-li el mèrit de dur en imatges allò que semblava inadaptable (en part també gràcies als avenços digitals); però tot i així, l'espectador té la sensació de que tot el que té de bo la pel·lícula és mèrit del còmic, que la versió cinematogràfica no aporta res més que una acurada reproducció del paper en fotogrames (la majoria digitals).
Paral·lelament saludem al co-guionista David Hayter, individu que mereix certa confiança per haver fet els guions d'X-men i X-men 2. El culpable de que les virtuts del còmic repercuteixin en la pantalla és principalment ell. Notem doncs que en Watchmen conviuen dues mateixes pel·lícules en una: la crítica pseudo-anarquista contra la política del terror (provinent de l'original de Moore mediat per Hayter) i la celebració de la violència amb la conseqüent allau de tombarelles i càmeres lentes de la mà de Znyder (i els consgüents productors). Si a 300, l'únic possible interès era en les escenes d'acció (en les que, per què negar-ho, Znyder n'és un artesà digital) on la trama era una successió d'excuses per al deliri musculós, a Watchmen les tornes es capgiren: les escenes d'acció no tenen cap interès; comparant-la amb d'altres homòlogues, no tenenni el dramatisme d'un X-men, o d'un Dark Night, ni molt menys la dimensió espectacular i de divertimento de 300, o fins i tot d'Spiderman. L'interès que pot tenir Watchmen és arreu excepte en les seqüències d'acció, que, per sort, tampoc són tan abundants com era d'esperar.
Aquesta tensió entre l'idea original (que tanmateix domina en la pel·lícula) i la miopia dogmàtica del tàndem Znyder/productors acaba jugant en contra de la pel·lícula, la rebaixa, fins i tot la banalitza.
Aquesta mateixa tensió, però, no sempre ha d'anar en detriment de la qualitat fílmica, sinó que moltes vegades l'esperona, i es converteix en motor de la seva grandesa. Posaré tres exemples per entendre aquesta idea de tensió, ja que no es tracta de la tensió dels personatges, o de la mateixa història, sinó més aviat a nivell de concepte, a vegades de gestació:
A la recent exhibida L'home Tranquil, per exemple, el personatge de John Wayne sofreix una tensió interna (haver matat un boxejador al ring), però no és aquesta la mena de tensió a la que ens referim; a L'home tranquil de tensió no n'hi ha cap. John Ford va reunir vells amics, familiars, companys de l'ofici de tota la vida i se'ls en va endur a la seva idealitzada Irlanda; el resultat no podia ser cap altre que una pel·lícula plàcida, confortable, compacta, genial. És a dir, L'home tranquil és un obra mestra sense cap mena de tensió interna (en el seu si).
A 2001, odissea a l'espai, Kubrick i Arthur C. Clarke (co-guionista) van arribar a tal grau de desavinença que van acabar per trencar la seva relació. Cada un volia fer una pel·lícula diferent: un volia tirar cap a la ciència ficció dura; l'altre cap a la reflecció metafísica. Però, no obstant, fruit d'aquesta tensió en va sortir una obra rica, complexa, i a pesar de tot compacta i harmònica. És a dir, una obra mestra amb una tensió interna enriquidora.
Un últim cas: Alatriste, d'Agustín Díaz Yanes. Aquí sí que més que enlloc hi convien dues pel·lícules irreconciliables: la primera s'entronca amb la idea de 'cine històric' que a Espanya es ve fent des de molts anys. Això és: perruques tortes, posats encarcarats, persones molt i molt serioses parlant de temes molt i molt transcendentals, moltes vegades en vers. En definitiva, festival de la caspa. La materialització d'aquesta idea a la pantalla vindria a donar-se en els ridículs personatges de Javier Cámara, Blanca Portillo o Juan Ehcanove (els actors, tots de bona talla, no hi tenien res a fer). L'altre pel·lícula que hi conviu és la que segurament Yanes hauria volgut fer, la del realisme brut i decadent encarnada a la perfecció per Viggo Mortensen, Eduard Fernández i Antonio Dechent. Aquí la tensió és massa gran. La pel·lícula no se n'enriqueix, sinó que és precisament per on acaba naufragant.
Potser Watchmen pertany a les tensions d'aquesta mena. De les dues parts en conflicte n'hi ha una que clarament no aporta res a l'altra (ni diversió!), i que a més l'enfosqueix, la castra. D'aquí que calgui plantejar-se l'inacabable qüestió sobre les adaptacions al cine, que, duta al cas de Watchmen, vindria a dir: perquè fer una adaptació que no aporta res a l'original, que difumina les seves virtuts i que li busca defectes inexistents? A banda del flagrant motiu comercial no se m'acut cap més raó. I molt a pesar de tot, feia temps (des de Deseo/Peligro, d'Ann Lee, poster) que tres hores en una butaca no em passaven tant ràpid.
