REAJUT PROGRAMA CURS DE CINEMA

Ver, mirar, etc.

Me incorporo algo tarde a este debate y leo con gusto los distintos comentarios. Por mi parte, sólo quiero aportar dos objetos. El primero es aquel fragmento de Pessoa -en boca de su querido pastor Alberto Caeiro- del que proviene la frase "Lo esencial es saber ver". No estará de más seguir la lectura por estos cinco versos: 

Lo esencial es saber ver,

saber ver sin estar pensando,

saber ver cuando se ve,

y no pensar cuando se ve

ni ver cuando se piensa. 

El segundo objeto le pertenece a otro poeta, Rainer Maria Rilke. Aunque provenga de un contexto alejado del cine, nos indica un camino y un trabajo que sin duda podrá interesarnos.

Realizaste el trabajo de mirar,

dedícate ahora a aquel del corazón

con aquellas imágenes

que capturaste en ti y que sometiste, 

pero que no conoces. 

RECOPILACIÓ DELS ARTICLES: "Sobre el mirar", "Mirar, veure i..." i "El veure"

Realment ha estat un plaer llegir els articles del Albert, del Mèlic i del Alan sobre lo essencial de la visió cinematogràfica
Jo crec que coincidiu en tot en el concepte però no en les paraules
L’Albert i l’Alan donen molta importància a la predisposició per veure els diferents artefactes visuals, incloent la percepció en els conceptes de mirar i veure.
El Mèlic assimila el mirar i el veure a una conseqüència física del sentit de la vista, sense que sigui interpretada per el cervell. A la interpretació d’aquestes imatges li diu reflexió
No se si aclareix la total proximitat de les vostres tesis la cita del pròleg del llibre “Modos de ver” de John Berger:

“LO VISIBLE NO ES MAS QUE EL CONJUNTO DE IMÁGENES QUE EL OJO CREA AL MIRAR. LA REALIDAD SE HACE VISIBLE AL SER PERCIBIDA Y UNA VEZ ATRAPADA, TAL VEZ NO PUEDA RENUNCIAR JAMAS A ESA FORMA DE EXISTENCIA QUE ADQUIERE EN LA CONCIENCIA DE AQUEL QUE HA REPARADO EN ELLA”
Si no ho entenc malament de tot plegat conclueixo:

Lo visible + la percepció = lo visible + la reflexió = el veure = el mirar

Us felicito perquè porteu el cine a la sang i a mes per com escriviu, es pura literatura, emocionant……

JOSEP INGLADA

La meva sobre el 'Veure'...

La meva intenció avui era introduir-vos al novíssim cinema nordamericà ja que, després de passar-me 2 mesos al Nou Continent veient les noves propostes de cinema semi-independent, crec necessària una breu reflexió sobre els nous camins que està prenent aquesta cinematografia. Però després m’he topat amb aquest interessantíssim debat sobre el ‘veure’ i he cregut convenient, si em permeten, aportar la meva i deixar els yankis per una altra ocasió.

En primer lloc, haig de dir que el que em sembla fascinant és la varietat d’opinions que es pot tenir sobre el concepte de ‘veure’ en cinema; totes diferents i probablement totes encertades, donat que cadascú, obviament, fa amb la seva mirada el que li ve de gust.

Jo em considero un dels defensors més aferrissats a la ja mítica dita d’ ‘El més essencial és saber veure’, ja que per més que hi penso no puc trobar una oració que plasmi millor la meva concepció del cinema. I tot i així, probablement la meva forma d’entendre aquesta dita diferirà de l’original, la del sr. Codesal.

M’agrada pensar que l’acció de veure, en aquest context en particular, no té la mateixa definició que la que hi podem trobar a l’Enciclopèdia Catalana, sinó una connotació que va molt més enllà. ‘VEURE’, en aquest context, és un procés global i complexe que no comença pas en el moment en qué prenem el butó del play al nostre comandament, sinó molt abans, en el moment en qué decidim veure alló i escollim quina serà la nostra predisposició davant el que veurem. Un servidor pot començar una marató de cinema amb una slasher movie (‘La Matanza de Texas’, per posar un exemple), digerir-la gustosament, procedir amb una romàntica (‘Lo que queda del Día’, posem per cas), igualment gaudida, i acabar la multi-sessió amb una de Tarkovski (com pot ser ‘El Espejo’), donant així per tancada una sessió d’ensomni. Ja sé que aquest és un exemple força extremista, pero em serveix per il·lustrar el fet que, abans de cada film, la predispocisió d’un servidor pot canviar en funció del que veurà a continuació; el seu estat d’ànim, la seva pre-concepció del film, així com el grau d’atenció que espera prestar no seràn els mateixos en una cas i en l’altre. Això sempre i quan es disposi de cert grau d’informació sobre cada pel·lícula. En cas de no conèixer cap dada sobre el que veurem, més excitant si cap, no ens queda més remei que adoptar una predisposició completament liberal i oberta, i esperar gustosament qualsevol mena d’artefacte. Però l’acció de ‘veure’ no acaba aquí, no; un cop visionat el film, un servidor es disposa a codificar tot el que ha visionat; començen les valoracions, les teories, les indagacions, els cops de puny contra la paret, les llàgrimes, o fins i tot els atacs de cor. I no deixa de ser tot part del ‘veure’.

Suposo que, degut al nombre de vegades que he repetit la paraula ‘predisposició’, ha quedat ben clara la importància que li dono com a part intrínseca del ‘veure’. Però, si us plau, que no s’em confongui ‘predisposició’ amb ‘prejudici’, ja que, com he dit anteriorment, la predisposició davant un film, en el millor dels casos, pot arribar a ser un foli en blanc, a l’espera de ser emplenat.

Així, estiguem contents, empipats o indiferents al final del camí, podrem dir, gustosament, que al menys vam saber veure aquella obra mestra o aquell bodri cinematogràfic. Aixó, no té preu.

ARTICLE DEL MÈLICH SOBRE L'ESCRIT DE L'ALBERT PIJOAN

diumenge, desembre 07, 2008

Mirar, veure i...

Comentari a un article publicat en http://cursdecinemaneworleans.blogspot.com/Hola Albert Pijoan:Acabo de llegir el teu article "Sobre el "mirar" i voldria, si se’m permet, apuntar la meva opinió. Ho faig des de la més sincera crítica constructiva. Dic això perquè, d’un temps cap aquí, alguns joves de la teva generació m’han retret els meus comentaris a alguns dels seus escrits, fins arribar a l’insult. La raó dels ignorants no és altra que l’insult. Sé que no serà pas el teu -vostre- cas, evidentment.
En el teu article, com tu mateix reconeixes en les frases finals, has anat relliscant cap al tema televisiu, molt ben desenvolupat, per cert, deixant al marge el primer intent que era la "mirada cinematogràfica".Volia dir, primer de tot, que l’asseveració del Sr. Codesal “el que importa en el cinema és veure, és mirar”, no la vaig trobar gaire encertada des del moment en que la vaig llegir. Penso que en el cinema hi ha coses que importen quelcom més que el “veure i mirar”. És evident que mirar i veure són els vehicles de connexió entre l’espectador i allò que es projecta en la pantalla. El sentit de la vista és un acte essencial, sí, però només com a vehiculador. És una evidència biològica com l’oïda per a la música.Ara bé, un cop “mires i veus”, alguna cosa més ha de penetrar en l’espectador, al menys una reflexió, sinó malament. Si només miréssim i veiéssim, seriem com els nins que encara no tenen us de raó i només els interessen les imatges. Si només fos "mirar", pel què fa al cinema, no hi hauria films sinó només reportatges per entretenir però buits de contingut. Un film, penso que és quelcom més.
Jo, com que pertanyo al món del teatre, t’he d’apuntar un fenomen immediat després de la “visió” de les imatges, és el que els grecs van anomenar catarsi . Hi ha un sisè sentit, desconegut, abstracte però sempre present, que fa que una història contada per Renoir ens captivi i la mateixa història contada per un director mediocre ens avorreixi.Aquest sisè sentit, va ple de ressorts i missatges, de vegades subliminals, que ens delecten o ens deixen indiferents. Són una munió de signes (semiòtica) que mouen els “links” del nostre intel·lecte, de la nostra sensibilitat en vers l’obra que “mirem”. Imatges que fan fàstic, que fan riure o plorar o que ens aterroritzen...
Tot perquè el realitzador, al davant de tot un equip, ha sabut situar (muntar) adequadament les escenes, plans i seqüències per a fer accionar i reaccionar els nostres sentiments.
Pel que fa al teu discurs sobre la mirada televisiva estic d’acord amb tu, en la majoria d’opinions. Hem de pensar, no obstant , que la televisió també projecta cinema. Altra cosa és la televisió informativa, de reality schow, de sèries, de tertúlies o divulgativa. Aleshores, naturalment, és un altre món, com també ho és el teatre.Seria com si comparéssim la pintura amb la fotografia. Tot són arts, amb parentela però distants entre ells.Perdona’m la meva cagarrina mental.Una salutació cordial per a tot l’equip del New Orleans.Gaudiu d'aquesta película excepcional "El hombre tranquilo" (The quiet man)
Publicado por el Mèlich en diumenge, desembre 07, 2008 1 comentarios
Etiquetas: cinema

PEL.LICULA: "LOS LIMONEROS"

Director : ERAN RIKLIS

Una de les pel·lícules que m’ha agradat mes en els últims mesos

Tema : conflicte inter-cultural israelita- palestí
Situació : franja de Cisjordania

El director es d’origen israelià però a viscut a diferents països. Això l’hi permet tenir una visió més amplia i distant del conflicte, que es reflexa en la peli ja que la seva posició es neutral, no es defineix a favor de cap banda.
El director utilitza dues dones que pertanyen a dues comunitats enfrontades per exaltar els valor humans per sobre dels culturals ja que tant Salma d’origen palestí, com Mira d’origen israelià,
s’enfronten d’igual manera a les seves cultures.
Salma , viuda que sobreviu d’un camp de llimoners que ha heretat del seu pare, ha de fer valdre els seus drets per davant de la seguretat del primer ministre israelita que va a viure enfront del camp de llimoners.
El director presenta el conflicte com un equilibri de força entre les dues cultures , situant el desenllaç a favor del mes fort i en que dues dones han d’enfrontar-se al seu entorn opressiu.

M’ha emocionat el fet que hi hagi algú que pugui presentar el conflicte sense emfatitzar si hi ha bons o dolents. També el fet de que a la pel·lícula ens transmetin aquests valors.
Aquesta film m’ha fet pensar en el fet que la informació ens ve manipulada i ens crea una opinió dirigida cap un costat o l’altre.

Pensant en l’eficàcia de la estructura cinematogràfica crec que aquesta està en la filmació de la majoria de situacions dues vegades però oposades, com un mirall que reflexa mons diferents, inclòs reforçat en els plans mes íntims i poètics, per exemple: el retrat de la protagonista quant es pentina o es posa les joies, es mostra l’esquena i la cara reflexada en el mirall, tot una subtil combinació d’oposats: cara- creu, joventut- vellesa, vida – mort.....

La peli parla de la incomunicació, de la soledat, de les estructures socials de poder, de la impotència, del destí.

ROSER FIGUERAS

"El riu" de Renoir a "Días de cine"

La pel.lícula que vam poder veure el passat diumenge, "El riu" de Jean Renoir, va ser considerada una de les 10 millors pel.lícules de la història pel veterà programa de TVE "Días de Cine". Us poso un fragment de la introducció.

Sobre el 'mirar'

Que aquest cicle de cinema dugui la incòmoda partícula de 'curs' al capdavant de tot no significa que ens haguem de posar pedagògics. Tanmateix, i aprofitant el context especial que obre el fet de titular 'curs' a alguna cosa, m'agradaria llançar un parell d'idees que m'han vingut després de llegir L'home dilsocat, de Nicolàs Grimaldi. Ja que, com bé diu Codesal al tríptic d'introducció al cicle, el que importa en el cinema és veure, és mirar. Però com és aquesta manera de mirar cinematogràfica?
Per fer més fàcil l'acostament a la seva essència resulta bastant útil contraposar-la a una altra manera de mirar, la televisiva, per exemple. Notem que en el mirar cinematogràfic i el mirar televisiu hi ha una diferència importantíssima: la predisposició de l'espectador. En anar al cinema, en el moment en què compres l'entrada, ja adoptes una actitud diguem-ne a la defensiva. Saps que el que veuràs a continuació és ficció, i que, per tant, hi ha una elaboració o un treball en la mediació. Precisament l'art cinema es crea en aquesta mediació (el tipus de pla, enfocament, il·luminació, el tractament del so, el moviment, etc.). En el cinema sabem que la mediació és el resultat de molta feina, molt d'ofici i, en alguns casos, una porció de talent.
Res més allunyat que la mirada televisiva. La predisposicó que tenim davant la tele és ben diferent, és un deixar-se anar, un desactivar les alarmes (sempre sol atacar en els moments que estem més indefensos: mentre ens alimentem, després d'un destructiu dia de treball).
Pensem (és una generalització, per descomptat; però si més no és el que espera el mitjà televisiu del seu espectador) que en el medi televisiu no hi ha mediació, que els fets que es presenten a la pantalla són tal i com s'han manifestat en la realitat. D'aquí el lloc comú tant falaç i tant encertat que diu que la televisió 'és la finestra al món'. La comparació s'adequa com anell al dit a l'actitud de l'espectador davant la televisió (és com mirar per la finestra, és un anar veient com les coses passen) alhora que diu molt sobre la pretensió majoritàriament enganyosa d'aquest mitjà (heu d'acostar-vos a la tele com si miressiu per la finestra, distantment i acríticament).
A més cal sumar-li el fet que la televisió és un objecte, un objecte que a sobre ens pertany, al que li tenim una mena d'estima en tant que és part de la nostra intimitat. I, el més important de tot, un objecte que ve acompanyat d'un instrument que és el commandament a distància, i que ens crea la sensació de que nosaltres tenim el control sobre ell. Amb tot, el conjunt televisiu configura la il·lusió de que nosaltres podem dominar a plaer nostre aquest objecte que tenim al menjador de casa, cosa que ens fa abaixar més encara les defenses, si és que poden arribar a ser més baixes que cap ni una.
Encara que per uns moments hagi deixat de semblar-ho això era sobre la mirada cinematogràfica, no pas sobre la mirada televisiva. Però tampoc ens hem allunyat tant. Aquí ve la clau de tot plegat: el que traiem de saber veure cine (si és que algú necessita treure'n alguna cosa, per descomptat) és exercici del múscul crític, un entrenament intens de la nostra forma de mirar. Però no només de mirar cine, o televisió, que també, sinó simplement de mirar, críticament, com a forma particular d'absorvir el que ens queda a l'exterior. Si en aquest 'curs' es pot aprendre alguna cosa és a mirar, cosa que no és gens menyspreable en un món de mirades cegues.

COLOQUIO SOBRE EL RÍO DE RENOIR

Parece ser que la película ha gustado bastante. El debate ha estado animado y participativo. Hemos coincidido en opinar que a pesar de haberse estrenado en 1951, las reflexiones que nos ha inspirado son bastante actuales.
El río está compartimentada en dos sectores casi independientes, salvo alguna interrelación puntual: el sector indio (con el que arranca la película ) y el sector inglés (presentado inmediatamente después ). A partir de ahí hay alternancia de uno y otro. El sector indio nos lo presenta en plan documental, no profundiza en las historias humanas que hay detrás. La trama de la película discurre enteramente en el sector inglés. En este lado ocurren hechos más o menos importantes, más o menos duros, nos invita a reflexionar junto con los personajes implicados.Todo ello fotografiado de manera que la sensación de realismo queda desvanecida y lo que nos atrae más es la fuerza de las imágenes cuidadosamente elaboradas, las cuales superan a la trama de la película en intensidad. Manejando la cámara de una forma serena, lenta, imperceptible en ocasiones, y con la voz en off de la narradora, asistimos a una especie de fábula conciliadora y con una moraleja abierta como final.