Sobre el 'mirar'

Que aquest cicle de cinema dugui la incòmoda partícula de 'curs' al capdavant de tot no significa que ens haguem de posar pedagògics. Tanmateix, i aprofitant el context especial que obre el fet de titular 'curs' a alguna cosa, m'agradaria llançar un parell d'idees que m'han vingut després de llegir L'home dilsocat, de Nicolàs Grimaldi. Ja que, com bé diu Codesal al tríptic d'introducció al cicle, el que importa en el cinema és veure, és mirar. Però com és aquesta manera de mirar cinematogràfica?
Per fer més fàcil l'acostament a la seva essència resulta bastant útil contraposar-la a una altra manera de mirar, la televisiva, per exemple. Notem que en el mirar cinematogràfic i el mirar televisiu hi ha una diferència importantíssima: la predisposició de l'espectador. En anar al cinema, en el moment en què compres l'entrada, ja adoptes una actitud diguem-ne a la defensiva. Saps que el que veuràs a continuació és ficció, i que, per tant, hi ha una elaboració o un treball en la mediació. Precisament l'art cinema es crea en aquesta mediació (el tipus de pla, enfocament, il·luminació, el tractament del so, el moviment, etc.). En el cinema sabem que la mediació és el resultat de molta feina, molt d'ofici i, en alguns casos, una porció de talent.
Res més allunyat que la mirada televisiva. La predisposicó que tenim davant la tele és ben diferent, és un deixar-se anar, un desactivar les alarmes (sempre sol atacar en els moments que estem més indefensos: mentre ens alimentem, després d'un destructiu dia de treball).
Pensem (és una generalització, per descomptat; però si més no és el que espera el mitjà televisiu del seu espectador) que en el medi televisiu no hi ha mediació, que els fets que es presenten a la pantalla són tal i com s'han manifestat en la realitat. D'aquí el lloc comú tant falaç i tant encertat que diu que la televisió 'és la finestra al món'. La comparació s'adequa com anell al dit a l'actitud de l'espectador davant la televisió (és com mirar per la finestra, és un anar veient com les coses passen) alhora que diu molt sobre la pretensió majoritàriament enganyosa d'aquest mitjà (heu d'acostar-vos a la tele com si miressiu per la finestra, distantment i acríticament).
A més cal sumar-li el fet que la televisió és un objecte, un objecte que a sobre ens pertany, al que li tenim una mena d'estima en tant que és part de la nostra intimitat. I, el més important de tot, un objecte que ve acompanyat d'un instrument que és el commandament a distància, i que ens crea la sensació de que nosaltres tenim el control sobre ell. Amb tot, el conjunt televisiu configura la il·lusió de que nosaltres podem dominar a plaer nostre aquest objecte que tenim al menjador de casa, cosa que ens fa abaixar més encara les defenses, si és que poden arribar a ser més baixes que cap ni una.
Encara que per uns moments hagi deixat de semblar-ho això era sobre la mirada cinematogràfica, no pas sobre la mirada televisiva. Però tampoc ens hem allunyat tant. Aquí ve la clau de tot plegat: el que traiem de saber veure cine (si és que algú necessita treure'n alguna cosa, per descomptat) és exercici del múscul crític, un entrenament intens de la nostra forma de mirar. Però no només de mirar cine, o televisió, que també, sinó simplement de mirar, críticament, com a forma particular d'absorvir el que ens queda a l'exterior. Si en aquest 'curs' es pot aprendre alguna cosa és a mirar, cosa que no és gens menyspreable en un món de mirades cegues.