CINECLUB KONIEC

Ens podeu trobar a  CINECLUB KONIEC

A propòsit de Watchmen

Després d'haver vist Watchmen m'han vingut al cap un parell de coses sobre dos temes que en principi no tenen gaire a veure l'un amb l'altre.
Zack Snyder, director de Watchmen, és el mateix individu que va dirgir 300. El primer és un adaptació d'un còmic d'Alan Moore, el segon d'un de Frank Miller. El primer que se li hauria de dir a qui va posar al capdavant de Watchmen a Snyder és que no ha entès absolutament res (per ser educats, simplement). 300 (Frank Miller) és una proclama estetitzada al belicisme, una innecessària oda a la testosterona. Watchmen (Alan Moore) és la seva antípoda, una sàtira social que pren l'excusa dels superherois per fer una reflexió sobre guerra i política; també és un comentari destructiu i vigent (el còmic va ser escrit als vuitantes) sobre l'era de la por. Snyder va demostrar sentir-se d'allò més còmode amb l'adaptació a la pantalla de 300: violència pictòrica, acció sobrenatural, gore èpic. A Watchmen cal reconèixer-li el mèrit de dur en imatges allò que semblava inadaptable (en part també gràcies als avenços digitals); però tot i així, l'espectador té la sensació de que tot el que té de bo la pel·lícula és mèrit del còmic, que la versió cinematogràfica no aporta res més que una acurada reproducció del paper en fotogrames (la majoria digitals).
Paral·lelament saludem al co-guionista David Hayter, individu que mereix certa confiança per haver fet els guions d'X-men i X-men 2. El culpable de que les virtuts del còmic repercuteixin en la pantalla és principalment ell. Notem doncs que en Watchmen conviuen dues mateixes pel·lícules en una: la crítica pseudo-anarquista contra la política del terror (provinent de l'original de Moore mediat per Hayter) i la celebració de la violència amb la conseqüent allau de tombarelles i càmeres lentes de la mà de Znyder (i els consgüents productors). Si a 300, l'únic possible interès era en les escenes d'acció (en les que, per què negar-ho, Znyder n'és un artesà digital) on la trama era una successió d'excuses per al deliri musculós, a Watchmen les tornes es capgiren: les escenes d'acció no tenen cap interès; comparant-la amb d'altres homòlogues, no tenenni el dramatisme d'un X-men, o d'un Dark Night, ni molt menys la dimensió espectacular i de divertimento de 300, o fins i tot d'Spiderman. L'interès que pot tenir Watchmen és arreu excepte en les seqüències d'acció, que, per sort, tampoc són tan abundants com era d'esperar.
Aquesta tensió entre l'idea original (que tanmateix domina en la pel·lícula) i la miopia dogmàtica del tàndem Znyder/productors acaba jugant en contra de la pel·lícula, la rebaixa, fins i tot la banalitza.
Aquesta mateixa tensió, però, no sempre ha d'anar en detriment de la qualitat fílmica, sinó que moltes vegades l'esperona, i es converteix en motor de la seva grandesa. Posaré tres exemples per entendre aquesta idea de tensió, ja que no es tracta de la tensió dels personatges, o de la mateixa història, sinó més aviat a nivell de concepte, a vegades de gestació:
A la recent exhibida L'home Tranquil, per exemple, el personatge de John Wayne sofreix una tensió interna (haver matat un boxejador al ring), però no és aquesta la mena de tensió a la que ens referim; a L'home tranquil de tensió no n'hi ha cap. John Ford va reunir vells amics, familiars, companys de l'ofici de tota la vida i se'ls en va endur a la seva idealitzada Irlanda; el resultat no podia ser cap altre que una pel·lícula plàcida, confortable, compacta, genial. És a dir, L'home tranquil és un obra mestra sense cap mena de tensió interna (en el seu si).
A 2001, odissea a l'espai, Kubrick i Arthur C. Clarke (co-guionista) van arribar a tal grau de desavinença que van acabar per trencar la seva relació. Cada un volia fer una pel·lícula diferent: un volia tirar cap a la ciència ficció dura; l'altre cap a la reflecció metafísica. Però, no obstant, fruit d'aquesta tensió en va sortir una obra rica, complexa, i a pesar de tot compacta i harmònica. És a dir, una obra mestra amb una tensió interna enriquidora.
Un últim cas: Alatriste, d'Agustín Díaz Yanes. Aquí sí que més que enlloc hi convien dues pel·lícules irreconciliables: la primera s'entronca amb la idea de 'cine històric' que a Espanya es ve fent des de molts anys. Això és: perruques tortes, posats encarcarats, persones molt i molt serioses parlant de temes molt i molt transcendentals, moltes vegades en vers. En definitiva, festival de la caspa. La materialització d'aquesta idea a la pantalla vindria a donar-se en els ridículs personatges de Javier Cámara, Blanca Portillo o Juan Ehcanove (els actors, tots de bona talla, no hi tenien res a fer). L'altre pel·lícula que hi conviu és la que segurament Yanes hauria volgut fer, la del realisme brut i decadent encarnada a la perfecció per Viggo Mortensen, Eduard Fernández i Antonio Dechent. Aquí la tensió és massa gran. La pel·lícula no se n'enriqueix, sinó que és precisament per on acaba naufragant.
Potser Watchmen pertany a les tensions d'aquesta mena. De les dues parts en conflicte n'hi ha una que clarament no aporta res a l'altra (ni diversió!), i que a més l'enfosqueix, la castra. D'aquí que calgui plantejar-se l'inacabable qüestió sobre les adaptacions al cine, que, duta al cas de Watchmen, vindria a dir: perquè fer una adaptació que no aporta res a l'original, que difumina les seves virtuts i que li busca defectes inexistents? A banda del flagrant motiu comercial no se m'acut cap més raó. I molt a pesar de tot, feia temps (des de Deseo/Peligro, d'Ann Lee, poster) que tres hores en una butaca no em passaven tant ràpid.

Diumenge, 1 de març de 2009: EL HOMBRE TRANQUILO

FITXA TÈCNICA:

Director: John Ford

Any: 1952 (USA)

Guió: Frank S. Nugent

Música: Victor Young

Fotografia: Winton C. Hoch & Archie Stout

Intérprets: John Wayne, Maureen O'Hara, Barry Fitgerald, Ward Bond, Victor McLagen


PONENT: JOAN DOMÈNECH, del CineClub "HAL2002", de Molins de Rei. Crític de cinema.

SINOPSI: Sean Thorton , boxejador americà, torna a la seva Irlanda nadiua per recuperar la seva granja i escapar del seu passat. Allà s'enamora d'una noia alegre, encara que per aconseguir-la haurà de lluitar contra els costums locals , inclosos el pagament d'una dot i l'oposició del temperamental germà de la seva promesa.
Oscar al millor director i la millor fotografia en color.

LLOC: Pub New Orleans (c. Vilamar, Calafell-Platja). A les 18h. Preu de la classe: 9€.

Amb anterioritat es presentaran el PROJECTE DE LA FUTURA SALA DE PROJECCIONS i les idees de la junta pel proper curs.
Us aconsellem l'assistència aquest diumenge per gaudir d'una gran pel.lícula i per saber les vostres opinions respecte els plans que tenim.

TRAILER

COMENTARI DE JAVIER CODESAL SOBRE "ORDET"

ORDET es una de las películas que más me gustan. Es cierto que la lista es larga, pero esa obra de Dreyer siempre está entre las primeras que nombro. ¿Por qué esa vuelta, repetida tantas veces, a unas imágenes que hoy por hoy no parecen muy actuales? Cabría hablar aquí de seducción. Pero, ¿qué seduce o quién en la aquella granja mortal? De la muerte se trata o no habría resurrección. ¿En qué lado de la muerte opera este film? Lo mortífero de tantas de sus imágenes, que gravita con peso insoportable en las paredes, los relojes, los movimientos o el rostro de las personas, decide abrirse finalmente hacia otra luz mucho más ligera. Ese es el milagro. Propiamente, se trata de ponerse a un lado u otro de la muerte, cruzando una línea. A un lado u otro de las palabras. Porque ORDET, LA PALABRA, trata de la función de las palabras. Tenemos la palabra muerta y productora de muerte, usada por los académicos o los guardianes de la ortodoxia. Tenemos también la palabra incomprensible de Johannes, el hijo loco que sólo se entiende con los niños. Por alguna razón, esa palabra tendida entre locura e infancia, es la única con poder para vencer la muerte. Y luego está la verdadera palabra de esto que llamamos película, la que pronuncia Dreyer con medios exclusivamente cinematográficos, que es la que debemos escuchar atentamente si queremos saber por qué Inger resucita tan ciertamente. Es cosa de ver.

Javier Codesal

MÁS SOBRE ACCATONE

El punto fuerte de la película lo constituye el entorno físico en que se desarrolla la historia, un auténtico testimonio gráfico de la época. El paisaje de extrarradio marginal aparece continuamente con todos sus rasgos de autenticidad como marco de los continuos ir y venir de Accatone, solo o acompañado. Es tan protagonista o más que los propios personajes. Digamos que es un personaje silencioso que nos ayuda a comprender o incluso en cierta medida a justificar maneras de ser de sus habitantes. La gente vive en el exterior, no hay apenas escenas de interiores. Sólo recuerdo el interior de la infravivienda donde vive Accatone, la casa del amigo donde pretendían comerse los espaguetis, la comisaría y la cárcel . Incluso se trabaja en el exterior ( la chica con las botellas, Accatone cargando rollos de alambre, las prostitutas en la carretera). En ningún momento vemos el interior del bar donde suelen estar, la cortina de canutillo de plástico aparece como telón de fondo del grupo de jóvenes.
Tal vez le podemos atribuir a Pasolini que haya simplificado un poco a la hora de definir los personajes, o haya rodado de un modo descuidado en algunas tomas, o que el montaje a veces ha sido algo brusco, restando fluidez a la película. El hecho es que la película funciona, consigue transmitirnos esa frescura de las cosas reales y al mismo tiempo dotarlas de una dosis de épica: épica del perdedor.

Diumenge, 15 de febrer: "ACCATTONE", de P.P.Pasolini

Sinopsi
"Accattone" passa tot el dia a les tavernes, mentre que Maddalena, la dona amb qui viu, exerceix com a prostituta per poder-lo mantenir. Un dia, Maddalena és detinguda i condemnada a presó. A partir d'aquest moment, Accattone, al qual li han pres el seu mitjà de subsistència, es veu condemnat a dur una vida miserable. Fins i tot ha de demanar ajut a la seva dona legítima, Ascenza, a la que va abandonar fa anys.


Fitxa tècnica

Any:1961 (Itàlia)
Director: Pier Paolo Pasolini
Guió: P.P.Pasolini i Sergio Citti
Música: J.S.Bach
Fotografia: Tonino Delli Colli (blanc i negre)
Repartiment: Franco Citti (Accattone)
Franca Pasut (Stella)
Silvana Corsini (Maddalena)
Paola Guidi (Ascenza)

Cocktail-bar "New Orleans" (Calafell-Platja). Hora: 18h. Preu de la classe: 9€.