Aprofito l’espai d’aquest blog per publicar una part de les notes que vaig escriure per presentar-vos la pel·lícula de Rossellini. Tornant cap a Barcelona en tren vaig pensar que la millor manera de continuar el debat que vàrem encetar diumenge al vespre era oferir-vos les meves anotacions corregides per tal de que vosaltres les poguéssiu ampliar, contradir, criticar o aprofundir. Aquests apunts pretenen només ser això, un punt de partida per continuar pensant en el viatge cinematogràfic que Roberto Rossellini ens proposa.
- Viaggio in Italia és un viatge en el territori de la soledat d’una parella que, moments abans d’emprendre el viatge, es pensava feliç. Rossellini utilitza el tema del viatge per fer descobrir al matrimoni Joyce que són dos perfectes desconeguts malgrat els anys de convivència.
- Incomunicació: la insatisfacció dels protagonistes s’aprecia perfectament en la violència dels diàlegs entre els dos protagonistes, plens de rancúnia i retrets.
- Alienació dels personatges: entre ells i entre la realitat que els envolta. El paisatge esdevé metàfora de la condició dels dos protagonistes. La ciutat de Nàpols se’ns ofereix a través de la mirada de dos estrangers que no comprenen la manera d’entendre la vida i la mort d’un poble mediterrani, així com tampoc es comprenen a ells mateixos fora de la seva vida quotidiana. Só estranys i estrangers al mateix temps.
- Contraposició del món anglosaxó (feina, puritaniesme, pragmatisme) amb el món mediterrani (il dolce far niente).
- Film sense acció: Rossellini per mostrar-nos la magnitud de la tragèdia roda una pel·lícula feta de retalls de vida, de fragments de realitat. Importància dels temps morts, dels moments de solitud dels personatges.
- Cossos trobats a Pompeia: és una imatge de revelació: la necessitat de romandre junts per a no morir sols.
- Problemàtica del final: Es pot parlar de final feliç? Succeeix realment un miracle? Dicotomia entre estimar i saber estimar. Els personatges rossellinians semblen estar condemnats a no trobar-se en l’amor.
Concloc aquestes meves notes amb unes paraules de Roberto Rossellini a propòsit de final de Viaggio in Italia:
“Si rifuggiano l’uno nell’altro con lo stesso atteggiamento di chi è sorpreso nudo e si stringe a chi li sta vicino”.
Núria Solé Bardalet
4 comentaris:
La aprehensió d’una pel•lícula canvia molt si primer la veus i desprès la comentes amb grup, i en el fòrum de “Te querré siempre” encara es va potenciar mes per la didàctica en la profundització del film i de Rossellini i per el coneixement que ens vas transmetre, Núria.
Aquesta pel•lícula la vaig veure avanç del cinefòrum i em va
emocionar com acaba, perquè encara que el matrimoni es mortifiques i estigués a les portes del divorci, al final triomfa el
miracle de l’amor, un amor que no apareix ni rastre en tota la cinta solsament quant Marie, la noia de la cama enguixada, li diu al Alex: “tu encara t’estimes a la teva dona”
Quant la veus per segona vegada les emocions i sentiments queden en segon terme per fitxar-te en l’anàlisi, reflexions, tècniques etc.. per cert , entre moltes escenes de plató i exteriors sembla que no estiguin amb “raccord”. Núria, sabries si està fet intencionadament?
La aprehensió d’una pel•lícula canvia molt si primer la veus i desprès la comentes amb grup, i en el fòrum de “Te querré siempre” encara es va potenciar mes per la didàctica en la profundització del film i de Rossellini i per el coneixement que ens vas transmetre, Núria.
Aquesta pel•lícula la vaig veure avanç del cinefòrum i em va
emocionar com acaba, perquè encara que el matrimoni es mortifiques i estigués a les portes del divorci, al final triomfa el
miracle de l’amor, un amor que no apareix ni rastre en tota la cinta solsament quant Marie, la noia de la cama enguixada, li diu al Alex: “tu encara t’estimes a la teva dona”
Quant la veus per segona vegada les emocions i sentiments queden en segon terme per fitxar-te en l’anàlisi, reflexions, tècniques etc.. per cert , entre moltes escenes de plató i exteriors sembla que no estiguin amb “raccord”. Núria, sabries si està fet intencionadament?
Crec que les explicacions de la Nuria han analitzat molt bé la pel•lícula , tocant els punts diferencials que el director R. Rossell ini volia plasmar en aquesta obra.
Jo només voldria afegir , que , a l’any 1953, el fet que Rosselini s’atrevís a tocar un tema com la incomprensió o millor dit la incomunicació entre la parella , no es d’estranyar que tingués critiques negatives de la pel•lícula. Treia a la llum ,, un tema íntim, on segurament més d’una parella s’hi sentia reflexada .
Un últim comentari, he trobat a la Ingrid Bergman “bellissima” en aquesta pel.licula.
Viaggio in Italia, tal i com va apuntar Jacques Rivette, és una de les primeres pel·licules que enceta la modernitat cinematogràfica, gràcies a l'ús de figures estilístiques novedoses com el fals raccord i els temps morts. Rossellini, molt problablement, utilitzi aquesta escriptura per reflexionar sobre el buit i la distància que hi ha entre els personatges i la realitat, ja que no estableix cap relació directe i lògica entre els plans dels personatges i els contraplans de la realitat. Mitjançant el fals raccord, es a dir, trencant la coherència entre dos plans, el director intensifica en la mirada de l'espectador davant el drama de la solitud dels personatges.
núria
Publica un comentari a l'entrada