La meva intenció avui era introduir-vos al novíssim cinema nordamericà ja que, després de passar-me 2 mesos al Nou Continent veient les noves propostes de cinema semi-independent, crec necessària una breu reflexió sobre els nous camins que està prenent aquesta cinematografia. Però després m’he topat amb aquest interessantíssim debat sobre el ‘veure’ i he cregut convenient, si em permeten, aportar la meva i deixar els yankis per una altra ocasió.
En primer lloc, haig de dir que el que em sembla fascinant és la varietat d’opinions que es pot tenir sobre el concepte de ‘veure’ en cinema; totes diferents i probablement totes encertades, donat que cadascú, obviament, fa amb la seva mirada el que li ve de gust.
Jo em considero un dels defensors més aferrissats a la ja mítica dita d’ ‘El més essencial és saber veure’, ja que per més que hi penso no puc trobar una oració que plasmi millor la meva concepció del cinema. I tot i així, probablement la meva forma d’entendre aquesta dita diferirà de l’original, la del sr. Codesal.
M’agrada pensar que l’acció de veure, en aquest context en particular, no té la mateixa definició que la que hi podem trobar a l’Enciclopèdia Catalana, sinó una connotació que va molt més enllà. ‘VEURE’, en aquest context, és un procés global i complexe que no comença pas en el moment en qué prenem el butó del play al nostre comandament, sinó molt abans, en el moment en qué decidim veure alló i escollim quina serà la nostra predisposició davant el que veurem. Un servidor pot començar una marató de cinema amb una slasher movie (‘La Matanza de Texas’, per posar un exemple), digerir-la gustosament, procedir amb una romàntica (‘Lo que queda del Día’, posem per cas), igualment gaudida, i acabar la multi-sessió amb una de Tarkovski (com pot ser ‘El Espejo’), donant així per tancada una sessió d’ensomni. Ja sé que aquest és un exemple força extremista, pero em serveix per il·lustrar el fet que, abans de cada film, la predispocisió d’un servidor pot canviar en funció del que veurà a continuació; el seu estat d’ànim, la seva pre-concepció del film, així com el grau d’atenció que espera prestar no seràn els mateixos en una cas i en l’altre. Això sempre i quan es disposi de cert grau d’informació sobre cada pel·lícula. En cas de no conèixer cap dada sobre el que veurem, més excitant si cap, no ens queda més remei que adoptar una predisposició completament liberal i oberta, i esperar gustosament qualsevol mena d’artefacte. Però l’acció de ‘veure’ no acaba aquí, no; un cop visionat el film, un servidor es disposa a codificar tot el que ha visionat; començen les valoracions, les teories, les indagacions, els cops de puny contra la paret, les llàgrimes, o fins i tot els atacs de cor. I no deixa de ser tot part del ‘veure’.
Suposo que, degut al nombre de vegades que he repetit la paraula ‘predisposició’, ha quedat ben clara la importància que li dono com a part intrínseca del ‘veure’. Però, si us plau, que no s’em confongui ‘predisposició’ amb ‘prejudici’, ja que, com he dit anteriorment, la predisposició davant un film, en el millor dels casos, pot arribar a ser un foli en blanc, a l’espera de ser emplenat.
Així, estiguem contents, empipats o indiferents al final del camí, podrem dir, gustosament, que al menys vam saber veure aquella obra mestra o aquell bodri cinematogràfic. Aixó, no té preu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada